Alta mar

La Colcada de Pere d'Alcàntara Penya

fabian | 30 Desembre, 2008 18:03

La Colcada és un romanç històric de Pere d'Alcàntara Penya Nicolau (1823 - 1906), publicat a Poesies en Mallorquí (1892) que descriu la celebració de les festes de la Conquesta de Mallorca, el 31 de desembre, com tenien lloc a mitjan s. XIX.

Consta de vint-i-una estrofes de deu versos heptasíl.labs amb rima consonant, i té una estructura dialogada entre la padrina, que conta l'història i els seus néts que s'expressen en els dos versos finals de l'estrofa.

La colcada

La Colcada
(Dia 31 de desembre)

Ja no sap ningú la història
del nostre gran Rei En Jaume.
Mustia està ja la pauma
que mos donà la victòria.
Tot s'ha perdut ...; la Colcada
molt pocs la recorden ja;
d'aquella hermosa diada
dins breu temps ningú hi haurà
que en puga contar cap mot;
quan jo encara era fadrina...
- Contau-mos-ho tot, padrina!
Contau-mos-ho tot!

- En tants d'anys com han passat,
la meva memòria flaca,
d'aquella festa tan maca
no en traurà cap ni trellat;
jo no veig res que em record
d'aquells temps les alegries ...;
tothom, tothom ja s'és mort,
i com més transcorren dies
més se torna el cel funest,
més i més mon cos s'inclina.
- Digau-mos-ho prest, padrina!
Digau-mos-ho prest!

- Quin dia aquell! Alimares,
tamborinos, xeremies,
balls pertot, i galanies
i alaques riques i rares,
retaulos, domàs, festers,
drap-rasos i brenques d'om,
murta pel mig dels carrers
i la gent de gom en gom.
Quin dia aquell de més trui!
I era avui mateix, mesquina!
- Tal dia com avui, padrina?
Tal dia com avui?

-El pobre amb el ric mesclat,
els amos amb sos missatges,
confusos tots el llinatges
passejaven la ciutat,
i els menestrals més antics,
amb los penons de l'ofici,
duien com a bons amics
sense rancor ni malici
per conservar més les paus,
els esclaus a la Marina.
- Que hi havia esclaus, padrina?
Que hi havia esclaus?

- Callau, i teniu pacienci
que tot, tot vos ho diré,
i res més vos contaré
si no escoltau amb silenci.
Dons sabreu com en memòria
del dia de la Conquista
feien funció de tal glòria,
que era una cosa mai vista,
i admiració dels estranys,
que en venien ... de la Xina.
- Que ja fa molts d'anys, padrina?
Que ja fa molts d'anys?

- Ja en fa molts; i s'aplegaven
davant Cort els cavallers
i a cavall molts de carrers
en processó transitaven,
a la moda antiga armats,
de cap a peus brufats d'or,
amb rics mantells adornats
de lama o tissú del bo;
per aquí anaven passants
cap a Santa Catalina.
- Per aquí davant, padrina?
Per aquí davant?

- Per aquí mateix, i amb ells
anaven vestits de gala
els tamborers de la Sala,
macers, mestres i virells,
i hi anaven els Jurats
amb les gramelles i els rissos,
curials i sobreposats,
el Regiments dels Suïssos,
i el Duc vestit de Virrei
amb senyors de sa oficina.
- Vestit com el Rei, padrina?
Vestit com el Rei?

- Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
trompes, pífols i tambors,
el Regiment dels Dragons,
i després amb creu alçada
els canonges de la Seu
i el Bisbe, mitra posada,
que aquest dia anava a peu,
i a la fi, per més honor,
una música divina.
- Quina processó, padrina!
Quina processó!

- I pel mig de la Colcada
llibrees molt ben vestides
dels cavalls duien les brides
que eren de plata daurada.
Les dames amb cintes d'or
i gual.laretos estaven
esperant els cops amb por
dels ous noscats que tiraven
tots els seus enamorats,
com a cortesia fina.
- Ous noscats heu dit, padrina?
Qué són ous noscats?

- Capsetes de cera fina
ben closes perquè no en surta
de dedins l'aigua de murta
o de rosa alexandrina,
quan les carrosses passaven
amb les dames, els senyors
tirant-los-hi les banyaven
d'aigües de bones olors;
i els ous noscats de picat
estaven plens de farina.
- Que en veure cap mai, padrina,
d'enfarinolat?

monumento

- Encara ric d'un senyor.
Tanta en duia que plorava
el vespre quan me n'anava
a davant ca'n Rosselló,
per veure fermat pel cos
penjat com una miloca
un animalot molt gros
que es deia "El Drac de Na Còca"
amb barram d'aquí a allà
i una llengua serpentina.
- Quina por que em fa, padrina!
Quina por que em fa!

- I la processó sortia
a rodar per devers l'Horta,
i quan tornava a la Porta
amb tres cops de creu l'obria.
Voltava ran - ran murada
i amb una cara xereca
davant la Porta Pintada
el senyor Lluc de la Meca
entregava al senyor Duc
les claus dins una bacina.
- Qui era el senyor Lluc, padrina?
Qui era el senyor Lluc?

- Era el senyor Lluc un veí
dels més facetos i vius,
cap-de-guaita dels captius,
com si diguéssem son rei.
Més titeretero que un lloro,
amb lo cap ben empolvat,
representava el Rei Moro
quan entregà la Ciutat
an el Gran Conquistador
de la perla mallorquina.
- I el botifarró, padrina?
I el botifarró?

- Així el ceptre anomenaven
que duia en les seves mans,
tots els al.lots ignorants
que sols de riure es cuidaven;
amb ell feia postissures,
bel.landines i felets
a les nines; i elles, pures,
reien com a babaluets
en veure el bastó brunyit
que era un tronc redó d'auzina.
- Jo hauria esclafit, padrina!
Jo hauria esclafit!

- Ja la Ciutat entregada,
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins esser a la Raconada.
Llavó entrava per davall
el mateix arc que hi ha allà
per on diuen que a cavall
el Rei en Jaume en passà,
que era el portal principal
de la ciutat sarraïna.
- El mateix portal, padrina?
El mateix portal?

- El mateix, i a Sant Miquel
la Colcada s'aturava,
i una missa allà es cantava
dant gràcies al Déu del Cel.
Mentrestant els majordoms,
els mercaders i els notaris,
els peons amb los prohoms,
sobreposats i clavaris,
i deu cavalls cotoners,
seguien per ca'n Moixina.
- I llavó, què més, padrina?
I llavó, què més?

- Corria tot el seu curs
la solemne processó;
i acabada, en el balcó
d'Almoina, feia un discurs
un Regidor dels més savis,
en el qual feia memòria
del valor dels nostres avis
beneint cent noms de glòria;
bons llinatges! ai! jo en sé
que ara passen fam canina.
- Que ho sabeu de bé, padrina!
Que ho sabeu de bé!

- I el senyor Lluc, tot encès,
ben vestit de cap a peus
mentres treien els arreus
dels Rei, amb lo cap d'arnès,
a Cort, feia reverències,
capades i cortesies,
i tot eren vossel.lències,
vosses mercès, senyories;
i feia, per cobrar nom
d'agut, bots de pantomima.
- A davant tothom, padrina?
A davant tothom?

- Oh, Senyor! Quantes famílies
mortes sense successió!
Ca'n Net el comanador,
els Sales, els Santacílies,
ca'n Torrella de Borneta,
ca'n Ferrandell, ca'n Pujades,
ca'n Moranta, ca'n Dureta,
Bergues, Serraltes, Sanglades,
Sunyers, d'Oms i Desclapers!
Senyors tots de bandolina.
- Què de cavallers, padrina!
Què de cavallers!

- Ai! tot passa, i quina prova
que en el món res és etern!
Tot ho vol a lo modern
d'aquest segle la gent nova.
Cadufos dels vells passats
són, i festes de mal to
aquelles solemnitats
que parlaven an el cor;
poc a poc el món novell
al món antic assassina.
- Quin temps era aquell, padrina!
Quin temps era aquell!

Ara, amb quatre rebomboris
que no costen una malla,
honren com si fos rondalla
la més gran de les històris.
Lo que més llament encara
no és el perdre lo passat,
és el veure el jovent d'ara
que no respecta l'edat.
Ai! que mai tornarà ja
el temps de quan era nina!
- Sí que tornarà, padrina!
Sí que tornarà!

Altres pàgines

Costa i Llobera: Cançó de na Ruixa Mantells
Serafí Guiscafré: Els Reis de Mallorca
Escultura de Remigia Caubet
En el centenario de la muerte de Pere d'Alcàntara Penya

Nota: Este artículo lo publiqué en la bitácora Quaderns el 30 de septiembre de 2005.

La antigua Festa de l'Estandard

fabian | 30 Desembre, 2008 17:35

La declaración BIC de la Festa de l'Estandard describe la celebración que actualmente se realiza el 31 de diciembre. En estos días ha salido publicado en la Última Hora de Palma un artículo de Gabriel Llompart, investigador de este tema en archivos antiguos, en el que relata cómo era esta fiesta en tiempos pretéritos.

Cuando uno lee la prensa local y se apercibe de la ligereza con la que los políticos locales manejan las tradiciones insulares como un párvulo hechura y rehechura un puñadito de plastilina, se maravilla de que nuestra fiesta de la Conquista haya conseguido perdurar sin perder el palo de la bandera en sus siete siglos largos de andadura.

Si yo dijera ahora que el mero hecho de cambiar el orden de prelación del abanderado de la fiesta del 31 de diciembre - que era siempre un jurat del gobierno municipal - exigía cumplimentar en la Edad Media todo un proceso documental, cualquier ciudadano de hoy en día se espantaría de que sin más ni más se introdujeran en los programas oficiales de festejos tradicionales estas iluminaciones en rojo de la catedral, estos incendiarios neoprofesionales, estos desubicados juegos artificiales, estas carrozas holliwodianas desmadradas con las que alguien pretende identificarse con un director de orquesta. En punto a fiestas no todo el campo es orégano sino que existen unos itinerarios marcados por la tradición. El director de orquesta ha de limitarse a dirigir con maestría la partitura porque el concierto ya está de antemano concertado.

La fiesta tradicional del 'Estandard' en sus primeros tiempos imitaba la fiesta conmemorativa de la conquista de Jerusalén por los cruzados. Por un lado la multitud asistente hacía el recorrido de las murallas de la ciudad hasta una puerta ante la cual se tenía el discurso conmemorativo (léase sermón). Después una comitiva enjaezada llevando la bandera entraba en la ciudad por la puerta histórica del acontecimiento. La comitiva contaba con la caballería que hacía la guardia de honor al abanderado con con la enseña real y una formación de peones, compuesta por los miembros de un gremio de artesanos (a la sazón no había ejército permanente todavía).

De lo dicho se infiere el disparate que se consintió al tener que retirar la tradicional compañía de infantería con bandera y banda de la plaza de Cort la mañana del 31 de diciembre que no hacía más que seguir la tradición primitiva de «fer honor a l'estandard» pero que era atosigada con impertinencia, año tras año, por una panda de ignorantes zascandiles. De hecho el ejército actual hacía las veces de la primitiva hueste municipal. Así de claro.

La espectacularidad del cortejo estaba en que reunía la banda musical más importante de todo el año oficial por cuanto contaba con todos los juglares de la ciudad y de las villas, los cuales solían abrir la marcha.

Una delegación del gremio de marineros montaban el espectáculo de subir y bajar la bandera por encima de la puerta de la muralla. La bandera no pasa por la puerta. De ahí que en las fiestas paralelas del 'Estandard' en el reino de Valencia la bandera no salía por el portal de las casas consistoriales sino que era sacada por una ventana. El jinete portaestandarte la recogía.

Cierto es que en aquellos primeros tiempos no existían las salvas ni la cohetería. Este aspecto del alarde era suplido por la tarde con el concurso insular de tiro al blanco que de ordinario regulaba el gremio invitado por rotación. El instrumento utilizado era la ballesta, a la que competían todo el año los jóvenes en las muestras locales («el camp de l'oca». El premio era la copa que pagaba «la universidad del Reino». El campo de tiro era un tramo del foso de la muralla («el vall») que se acondicionaba convenientemente. Téngase en cuenta que la población militarizada se dividía en escuderos y ballesteros. Eran la defensa de la isla.

En fin, la gran manifestación ciudadana que tomaba parte en la fiesta entraba en la ciudad, tras el cortejo de 'l'Estandard', y por la calle de San Miguel («el carrer de la síquia» que discurría al aire libre) seguía hasta la catedral. En aquel tiempo la gente comulgaba una vez al año, pero en compensación daba mucha importancia a la elevación de la misa, que se avisaba con repiqueteo de campanas. Por ete motivo la manifestación hacía una parada ante la iglesia de San Miguel esperando que hubieran «alçat Déu» en la misa mayor parroquial.

Esta fue durante mucho tiempo la primera fiesta de nuestro calendario, llamada «de San Silvestre y Santa Coloma» (Santa Coloma tenía iglesia en la calle del Sindicato) hasta que se introdujo el «Corpus Christi».

Nadie ha podido hasta ahora encontrar un documento que hablara de danzas en la fiesta de 'l'Estandard'. Quizás no las hubiera. Pero ¿quién sabe? Porque nos consta de cortejos civiles en que las autoridades concurrían a paso de danza. Hay que seguir haciendo preguntas a la documentación de antaño. Al menos hasta el año que viene.

Gabriel Llompart: Plegando y desplegando el 'Estandart' de antaño (en la Última Hora del 26/12/2008)