Alta mar

Contacto

Del poema 'Juventut' de Costa

fabian | 13 Juny, 2013 17:24

No sé quin desitx sens mida
Del fons del cor m' ha brollat;
No sé quins somnis m' en duen
Tot sol, ribera de mar...
No sé que 'm diuen les ones
Ab son gemech incessant,
Que ressona dins ma vida
Com no hi ressonava abans.
Les ones 'par que demanin
Qualque cosa que no 's sab;
Y mon cor també demana
Com les ones de la mar.

Costa i Llobera: Juventut (1875)

Año 1885, Miquel Costa se prepara para ir a Roma para esstudiar teología. Elige entre sus poemas escritos años antes los que conformarán su primer poemario: "Poesies". Son sus primeros poemas escritos en sus años de estudiante de Derecho. Dos palabras nos pueden orientar en la lectura de estos versos: romanticismo y clasicismo. Romanticismo que significa pasión que Costa aplica sobre el paisaje de Mallorca, entendiéndolo como un medio que porta hacia la espiritualidad. Romanticismo. Y Clasicismo: pasión en un molde clásico que atempera y da forma.

"Les ones 'par que demanin
Qualque cosa que no 's sab;
Y mon cor també demana
Com les ones de la mar.

En el año 2003, por la Fundació Rotger Villalonga y Lleonard Muntaner Editor, se publicó este poemario de Costa en una "edición crítica" realizada por Joan Mas i Vives. En el año 2005, el Anuari Verdaguer en la sección Ressenyes, trataba esta nueva edición de las obras de Costa en Les noves edicions de la poesia de Miquel Costa i Llobera.

L’aparició de Poesies el 1885 es considera per la crítica com el punt i final de la primera etapa de la producció de Costa: immediatament després de veure la llum l’obra, el poeta s’embarcarà cap a Roma on havia de residir durant cinc anys i ordenar-se sacerdot. En el documentat i útil estudi que precedeix l’edició, Mas repassa el procés compositiu del llibre i n’assenyala el motiu de la seva publicació: el desig de Costa d’orientar la vida cap al sacerdoci i, per tant, el trencament amb les activitats anteriors. De tota manera, Costa no recull tot el que havia escrit o, almenys, el que havia donat a conèixer en diaris i revistes entre 1871 i 1885 sinó que en fa una selecció. Mas també dóna resposta als criteris en què va basar-se el poeta per efectuar la tria. [...]

El darrer apartat de l’estudi està dedicat al comentari dels motius temàtics de Poesies. D’antuvi Mas remarca que es tracta més d’un aplec de poesia dispersa que no pas d’un recull unitari ja que hi trobem des de composicions escrites en plena joventut fins a d’altres immediatament anteriors a l’anada a Roma. De tota manera, precisa que «essencialment tots els poemes estan construïts a partir de dos pols de tensió molt clars: d’una banda, el món immediat, concret, físic, de vegades quotidià, i de l’altra, l’aspiració a un “més enllà”, a un espai llunyà, de vegades metafísic, de vegades transcendent, adés imprecís i difuminat, però també algun cop intuït amb una precisió gairebé absoluta, pròxim i inabastable.» (p. 49). Els temes i motius són diversos: el paisatge, que esdevé un símbol; la identificació d’un jo amb el poeta («Lo pi de Formentor» és una reflexió sobre la poesia i el poeta); la utilització de formes narratives de tercera persona («L’arpa», una reinterpretació del tema patriòtic propi dels Jocs Florals); les qüestions ideològiques, deutores del seu temps («Tenebres» és la resposta de Costa a l’onada de racionalisme i d’escepticisme que creia que amenaçava la societat de l’època) o, per últim, els assumptes merament circumstancials.

El poema "Juventut" tiene seis estrofas. He transcrito la primera en que el poeta atiende al oleaje comparándolo con su corazón ("Y mon cor també demana / Com les ones de la mar"). En la segunda estrofa se pregunta dónde va la vela blanca que aparece en la lejanía o dónde va la golondrina alejándose sobre el mar ("Hont va la vela tan blanca / Perduda en l' abisme blau? / ¿Hont fugen les oranelles / Sobre les ones volant? / ¡Ah! demunt aquesta plaja / Jo sempre, sempre romanch: / Y aquesta terra es tan curta!... / Y 'l mon tan ample, tan gran!...").

Recogeré las estrofas cuarta y sexta.

Com dins un camp de roselles
Papallons negres y blanchs
Penes y goigs aletejan
De ma vida en lo nou camp;
Mons pensament fujen, fujen
Lluny del niuet de la llar,
Cap a la terra promesa
Qu' he mitx vista somiant.
Voladores fugitives
Que la ribera dexau,
¿Trobaré jo com vosaltres
La terra de més en-llà?

Anys volguts de l' innocencia,
Blanques ombres del passat,
Quant cremi l' ardor del dia
Vostre recort vos demán...
¡Adeu! Lo sol ja s' en puja
Rogent per l' inmensitat,
¡Oh qu' es de nova la vida!
¡Oh que n' es d' ample l' espay!
Daume 'l bácul de romiatge,
Qu' es hora de caminar...
¡Senyor, Senyor, benehiume!
Cor que bategas... ¡avant!

Juventut se titula el poema. "que es hora de caminar"... La playa, las olas, el paisaje es una reflexión que empuja hacia ese grito final: "Avant!", pero también son parte de esas "sombras blancas" que, en los momentos difíciles convendrá recordar, "Quant cremi l' ardor del dia / Vostre recort vos demán...". Queda, en medio del poema, antes de esa decisión final, esa pregunta que el poeta se hace apoyándose ahora en esas velas blancas que aparecen en el horizonte marino y en esas aves que atraviesan la mar: "Voladores fugitives / Que la ribera dexau, / ¿Trobaré jo com vosaltres / La terra de més en-llà?"

Por una parte el mundo inmediato, concreto, físico, a veces cotidiano; por otra parte ese "més enllà", espacio lejano, metafísico, a veces trascendente, impreciso, difuminado, pero siempre intuído. Son los dos polos que Mas, en la edición crítica de "Poesies" nos señala en los poemas de Costa.

Comentaris

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb - Administrar