Alta mar

Contacto

Rusiñol: Cartas a Antoni Gelabert

fabian | 05 Agost, 2013 18:51

Poca información encuentro en Internet sobre la figura de Antonio Gelabert Massot (1877 - 1932), considerado como pintor modernista, renovador del paisajismo isleño. Si no encuentro apenas información sobre su vida, sí hay algunas fotografías de sus cuadros, pero sólo cuatro o cinco, poca cosa más. En Mallorca pintada hay imágenes de tres cuadros; dos de ellos, que reproduciré aquí, aparecen repetidamente en varias webs. El original en esta web de Mallorca pintada es el cuadro "Son Binimelis". Extrañamente no aparece quizás el cuadro más conocido de Gelabert, propiedad del Ayuntamiento de Palma y actualmente en Es Baluard en que se ve la murada por detrás de la Catedral, con una puesta de sol al fondo. No sé porqué muchas webs no ponen el título del cuadro.

Antonio Gelabert y Rusiñol hicieron una buena amistad. Gelabert, además de pintar, era barbero y Rusiñol le apoyó como pintor. En 1902, Gelabert realizó su primera exposición en Palma y debió ser un fracaso, "acogida negativamente por el público y la crítica" dice la Enciclopèdia de Mallorca y ese mismo año, 1902, expuso en Barcelona, en la Sala Parés, sala donde exponían normalmente Rusiñol y Mir, y esta exposición fue bien acogida por la crítica de Barcelona.

Antoni Gelabert

En 1903, el Ayuntamiento de Palma beca a Pilar Montaner y a Antonio Gelabert a realizar estudios en París en la Escuela Nacional de Bellas Artes. De resultas de este viaje, Gelabert expone en 1904 la obra realizada en el Círculo Mallorquín. Esta muestra de su obra parisina radicaliza la opinión sobre la obra de Gelabert, con detractores y defensores.

Es en este momento cuando Rusiñol publica tres cartas a Gelabert como respuestas a las críticas que realiza el crítico de arte del diario "La Tarde" de Palma. Las cartas de Rusiñol, publicadas por "La Almudaina" de Palma los días 14/01/1904, 19/01/1904 y 22/01/1904, son una parte de la discusión sobre un tema algo embarullado en el que al final parece que es debido a que la beca a Gelabert ha sido dada "a dedo" sin haber habido concurso.

Aunque hayan pasado más de cien años, no hay que fiarse en una discusión de una de las partes que es la que nos ofrece Rusiñol:

Carta a Gelabert (14/01/1904)

Acab de llegir un arttcle de La Tarde en el que et donen, com diem nosaltres, els pintors, una rebentada, i ja saps lo que entenem per rebentada. Rebentada vol dir la femella del bombo... i tant el msscle com la femella els escriuen els que tenen simpatía o antipatía per un autor i que, faltats d'aquells coneixements que a un Nostre Senyor els envia com qui diu de naixença i altres se'ls grangeen per voluntat i estudi, no tenen més remei que escriure articles llargs perquè no tenen temps de fer-los curts.

No t'espantis per lo que et diuen. Tot és tinta. Tot són paraules, paraules... i paraules, com diu Hamlet, de l'home que no sap pintar i s'esbrava dient paraules. No hi trobaràs ni un consell, ni com se té de pintar, ni com se té de veure, ni quins exemples s'han de seguir, ni per quins camins se té d'anar. El que ho ha escrit no en sap, de camins; noen sap cap més que el de l'Ajuntament que et va donar aquelles pessetes que tu ja sé que agraeixes, no per lo que són les pessetes, sinó perquè amb elles has pogut veure lo que no pot veure un curt de vista, i lo que no veurà mai el de l'article. Tampoc te desanimis. Ara comences la carrera, i per cada flor que trobis en trobaràs moltes, d'espines. Molts rebenten perquè no són rcbentables, perquè no presenten blanco, perquè es passen la vida criticant lo que dóna pena de fer, però que encara dóna més pena de voler fer i no poder. Tampoc te n'alabis, que et rebentin, perquè encara que siga bo merèixer tal cortesia, de vegades és tant despit com ignorància, i no convé confondre les coses.

Fins de modernisme, te parlen, quan fa tants anys que li havem cantat les absoltes a aquella paraula bandera que va ser el moviment d'un dia per fer parlar crítics i més crítics, i que ara arriba a segons qui amb deu anys de retràs de coneixements i vint d'idees! Fins de tendències, fins de saltos atràs i endavant, fins de la teva modèstia oculta o pública i fins d'aquella veritat veritat que fa tants segles que no se'n canta ni gall ni gallina, i fins de tantes i tantes coses grandioses. Decididament, Gelabert, el crític rebentador deu ser d'aquells que es miren el quadre amb el puny clos (perquè sembli de bulto), o d'aquells de les acadèmies forestals, que deien als seus deixebles que n'hi havia tres, de bellezas: Belleza natural, Belleza extraordinaria i Belleza propiamente dicha.

No en triïs cap de les tres, i treballa. Treballa tant com puguis i que cantin, els que han nascut per cantar. Si ara has donat un pas, un altre dia en donaràs dos, i pensa que si, encara que a poc a poc, vas caminant endavant, sempre aniràs un poc més lluny que els que es van plantar en el modernisme. De rebentades, ja en vindran com més treballis i com més modèstia tinguis, però pensa que l'art no és fer indianes, que cada any canvien de moda i es pot perdre la parròquia. L'art es fa pel temps i el temps agraeix lo que es fa per ell, i encara et quedarà algun quadre quan no quedaran rebentadors.

Antoni Gelabert

Nova Carta (19/01/1904)

Amic Gelabert:

Me sento jove. ¿Per què?, diràs. Perquè veig que no tinc experiència.

Quan vaig llegir l' intermezzo anunciant la segona tardinilaria, allò del rábano por las hojas, me vaig dir: ara d'art i en sèrio. Començarem per l'Apel·les, ens en irem cap als romans, donarem una mirada a Pompeia, passarem pel túnel de la oscuridad de la Edad Medïa, entrarem al Renaixement, visitant en Rafael, sobretot en Rafael, anirem a parar a Velàzquez, Goya, Murillo i demés amics i mestres i màrtirs, i ens deixarem caure al modernisme. D'allí no en sortirà el crític de La Tarde i allavores s'explanarà amb una de les dues tendències que sempre, infal·liblement, tenen aquest rengló de crítics de la mena dels de La Tarde: els que diuen que ara estem en una era de transicions o els que asseguren gue estem a la decadència.

Però res d'això ha passat, amic Gelabert. Altra vegada tindré d'agafar vulgues no vulgues, el rábano por las hojas perquè com que tot lo que diu són fulles i no hi ha raves, ni raves fregits, ni cua, no tinc més remei que enfullar-me. Res d'Apel·les, ni de Murillo, ni d'art, ni de cabòries. Lo que s'havia deixat al tinter, perquè ara ja no se tracta de tinta, ara se tracta de bilis, i visca la noblesa! Bilis que no és artística, sinó de persona que té bilis. Quina llàstima que el crític tingui mals sentiments, a més de no entendre de pintura! Tan divertit que era parlant-ne! Ara em surt amb l'Olimpo i amb quatre cartes, i amb visions fantàstiques i verdaderament descoratjadores pels que esperàvem resultats més positius per a les cabòries de l'estètica! Si lo que tenia al tinter pogués tornar-hi, al tinter, el tinter es podria ofendre, però el bon gust i els sentiments nobles li cantarien un Te Deum, que els pintors podríem anar a oferir-li.

Res! A pesar de la poca experiència que et deia, veig ben bé que no es tractava d'Art. Se tracta de tenedoria. Res de les oficines del Foment, tot per a les oficines d'Hisenda. Res de pintura: La pensión aplicada a la pintura. Aquest és el lema, i aquí plora la criatura, i la criatura és el crític.

Pobre Gelabert! Què has fet? Per què la vares acceptar, la pensió? Que no veies que te l'havien de retreure? Que no ho veies que el crític de La Tarde s'ofendria? Que no veies que lo que has anat a estudiar no és per a ell, que és pintura que li va ampla, que l'has posat en un compromís d'haver de parlar de formes noves i colors inèdits i sentiments diferents, ell que ja tenia les receptes? Paisaje de montañas: Diáfana perspectiva aérea, ambiente; Retrato: Amplia pincelada, carácter, parecido; Figura: Velazquina, Murillona, Rafaelina. Que no veus que és comprometre una tarda i fins un dematí sortir ara amb cabòries noves? Deixa fer la digestió a la gent en pau i no amoïnis els que no saben de pintura!

Però tu em diràs: al menos, ja que no en saben, anessin a trobar algú que hi entengui. Ai fill meu! Tothom hi entén, en pintura. Si un està malalt va a trobar el metge; si t'has de fer un armari, encara que siga raconer, al fuster; fins si has de tenir una cosa tan humana i general com fruit de benedicció, vas a cercar la llevadora..., però en pintura? La pintura és la cantinera, tothom hi té dret. Com que es veu, tothom hi entén; com quees toca, tothom té dret a palpar-hi i ja has vist el crític de La Tarde. En comptes d'anar a trobar un pintor o un crític entès (també n'hi ha), d'aquells que no hi pensen, en el seu art, només que la tarda sinó tarda, dematí i vespre, ja vas veure qui va trobar. Va anar a trobar un jurisconsulto, i el jurisconsulto, és clar, en comptes de mirar-se els quadres, va cercar feina de l'ofici: vinga plet i raons i polèmica i judici oral artístic.

Si hagués anat als pintors del Foment, tots amics nostres, hauria vist que allí no hi ha celos per un company; que si t'han donat una pensió, un altre dia en daran a un altre, i que, a més d'estar content que l'Art siga protegit, no rebenten com ho fa aquell jurisconsulto, perquè saben el que costa d'arribar a fer qualque cosa i perquè de la teva pensió tampoc n'haurien cobrat ni un cèntim. Saps per què hauria servit la teva pensió? Per fer deu metres més de subsuelo i matar sis dotzenes de microbis (no parlo per ningú) i tenir una mica més de salut pública (i dic pública perquè, quan tingues malalts a casa, pensa que tenim salud pública), o bé potser hauria sevit per aterrar quatre metres més de muralles. Diràs que és bo que les tirin a terra. Conformes, però a més que per quatre metres l'aire ja farà els medis per passar i portar salubritat condensada, amb els arbres tallats de la Rambla al menos n'entren vint metres més d'aire de salubritat, i no tot ha d'ésser aterrar muralles: també els aterren tres-cents duros de muralles, els pintors. Si no són muralles de pedra, són muralles de rutina, que són més fermes que les altres.

Resumiendo, com diria el nostre jurisconsulto, només he de dir-te dues o tres aclaratòries. Que si et torno a escriure, encara que allí estàs molt lleugerament al·ludit, és justament per això mateix: perquè l'al·lusió no va per mi; després, perquè de retruc ha parlat d'un amic nostre que només amb les sobres del seu talent ne podria espigolar. aquell crític susodicho, tots els dies de la seva trista vida; i finalment perquè en comptes de fer un bon acte de modèstia i contrició i fer entrega de les seves vanitats a l'Olimpo aquell de què parla, encara torna a respondre i reprendre amb culpa que és pecat mortal estètic.

La cosa no té remei. És qüestió de desequilibri. Si tu vas a les terres estrangeres i adelantes i veus coses noves i portes tendències forasteres i el crític es queda plantat a l'època del modernisme, no hi haurà manera d'entendre's. Passarà lo mateix que a les masies quan envien el noi gran a ser advocat. Quan torna, ell parla de dret romà i els pares de la collita, del pèsol i del bròquil o del moniato. El noi ha estudiat i ells no, i la casa se queda a les fosques. Així és que només puc dir un resumiendo. que si et pensionen a tu i no al crític, tu sabràs més que ell, com ara passa, i resultarà un desequilibrio isleño. Així és que proposo formalment: que siga el crític el pensionat, que ho necessita més que tu; que l'enviïn a estudiar tot allò que s'ha estudiat del modernisme a nuestros días i que si els fondos no escassegen, com a torna, s'hi enviï el jurisconsulto.

Antoni Gelabert

Última carta (21/01/1904)

Amic Gelabert:

Va la darrera carta, no perquè no tengui ganes d'escriure't, sinó perquè el públic ja no tendria ganes de llegir-nos.

Com te deia, lo que em falta és experiència. He vist ben clar que no en tenia i he vist més clar que al crític de La Tarde n'hi sobra. Tan mal és pecar per més com per menos, i ja veus que em dol fer rebaixes.

Jo em creia, francament, que no l'agradaven els teus quadres. Doncs altra vegada m'he errat. Es veu que li agraden i no vol dir-ho. Ell mateix ho confessa: tot és qüestió de represàlies. Parlant de tu, van dir mal de segons qui, que no sé qui són ni tinc ganes de saber-ho. Doncs ara, parlant de tu, han de reconcentrar la malícia i, guardant-se el criteri ben endintre i fermant la bona fe amb una cadena, vinga gran rebentamenta!

Visca la crítica de bona fe! i visca la imparcialitat! i visca el gran Zarathustra! Això és fer crítica sense passió! Això és fer Art! Això és fer anar la ploma amb noblesa! La confessió és de penitent, és d'home verament arrepentit, que fa santos allí on li couen les passions! És de vertader pecador estètic! Però quina llàstima, Gelabert! Quina llàstima que no hagués titulat l'article, per coneixement de tothom, Venganza de agravios aplicados a la pintura o Gelabert culpable de las críticas ajenas. Això havia d'haver posat, que, a més de ser un bon títol, hauria fet veure al seu públic que, a pesar que els teus quadres li agradaven, tenia compromisos polítics que havia de sacrificar sobre les raons de l'estètica.

No ho va fer així, però ara confessa. Menos mal. Sempre és bo que el pecador s'arrepenteixi. Lo que hi ha, que l'arrepentiment no és prou franc. Confessa que tu saps pintar i, després d'haver fet aquesta obra franca, les emprèn amb mi i amb els meus quadres i altre cop se'ns embranca amb el modernisme.

Això d'aquest ditxós modernisme, ja saps que va ser una reacció. Una reacció espiritualista en contra del naturalisme, que espiritualisme hi haurà, passi el que passi i vingui l'art que vingui, per més pedretes que hi tirin tots els crítics de La Tarde. Que se n'ha fet la caricatura? I de què no se n'ha fet? I de què no se'n farà? I de quines coses se'n faran, sinó de les que valen la pena? Perquè hi hagi a Barcelona un herbolari d'estil gòtic ningú no negarà que les catedrals no siguin hermoses. Perquè hi hagi quatre esfinges al Born, ningú tindrà res a dir de la immensa majestat de l'arquitectura egípcia; perquè el crític de La Tarde faci crítica, ningú dirà mal d'en Taine, ni d'en Ruskin, ni d'altres grans crítics; perquè nosaltres, mortals, fem pintura, ningú negarà als immortals que en facin. El modernisme no és de broma, de broma se torna quan en parla l'anticrític de La Tarde.

I ara, anem a les preguntes. Que si considero just i equitatiu que l'Ajuntament et pensioni sense haver fet concurs abans? Molt just i molt equitatiu. Primer, perquè t'ho mereixes. Segon, perquè si has trobat opinió per donar-te-la i l'opinió ha vingut de l'Olimpo, per alguna cosa ve de l'Olimpo i no del mercat ni d'un públic que tant se li'n dóna o que, si se li'n dóna, no ho demostra. Tercer, perquè en aquest Olimpo que dèiem fan opinió i no fan jurat. Figura't amic Gelabert, un jurat en el concurs amb sis crítics de La Tarde! No li nego la bona fe, però allò de la intel·ligència crec que aniria molt escassa i n'hi ha tants, d'aquesta mena de crítics, que farien de jurat amb una seriositat pasmosa! I quarta, i ara va la bona: perquè pensionar-te no quita, com deia, que en pensionin tants com vulguin, amb jurat, amb concurs, sense, amb concurs i jurat, i sense jurat i concurs. Crec que lo que falten són ganes. Si ganes hi hagués, tant tu com jo n'estaríem molt contents, que prou lloc hi ha per a tothom en el camp de la pintura.

I ara, a pintar, i prou controvèrsia. El moviment es demostra caminant, doncs la pintura, pintant. Pensa només que dels teus quadres se'n fan crítiques a La Tarde i que d'una crítica a La Tarde tu no en podràs fer mai cap quadre.

Como desconozco mucho la pintura de Gelabert, intentaré encontrar información e imágenes para incluirlas en esta bitácora.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb - Administrar